Homenatge Maria Lois

Homenatge a Maria Lois

 

Enguany commemorem el centenari de la inauguració de la Biblioteca Pública de Borges Blanques. Fou una obra de la Mancomunitat de Catalunya, que ens ha deixat tants records de bon govern. Enric Prat de la Riba, en la presa de possessió com al seu President va manifestar la seva intenció d’aconseguir que a Catalunya “no hi hagués cap poble sense escola, sense biblioteca, sense telèfon i sense carretera”.

Fixeu-vos en l’ordre de prioritats: primer l’educació i segon la cultura. No aniria gens malament de reflexionar-hi i prendre’n exemple.

Tothom ja sap que si Borges Blanques s’escollí com una de les primeres quatre poblacions de Catalunya on s’instal·laria una Biblioteca Pública fou degut a la influència que tenia Maria Lois en l’Escola de Bibliotecàries, on treballava. Nascuda a les Borges Blanques l’any 1896, Maria Lois devia ser una personalitat extraordinària. Era filla d’un gallec, secretari de l’Ajuntament de les Borges i una andalusa , originària de Baeza. Estudià al Liceu Escolar de Lleida, dirigit per Frederic Godàs, amic de Pau Vila.

El Liceu era una escola amb línies pedagògiques clares i avançades. S’hi editava un Butlletí Escolar, on els alumnes col·laboraven. Llegir els  escrits d’ella ens permet intuir quina mena de persona era Maria Lois.

L’any 1913, guanya el primer premi en un concurs entre els alumnes de sisé de batxillerat amb un treball titulat : “ El ideal de la vida”.

¿Quin era el ideal de la vida de Maria Lois? “Mi ideal es…no aprender a vivir”, on explica, de forma brillant, que quan els grans diuen als joves: “Ja aprendràs a viure!” els estan convidant a adaptar-se al medi, a tenir sentit pràctic i procurar per un mateix, etc. Ella ho descriu molt bé.

I acaba dient:

“Eso es ‘aprender a vivir’ en sentido convencional; por eso dije al principio que las tres palabras que componen la frase llevan en sí un cúmulo de ruindad y de bajeza. Por eso, mi ideal odia esa frase y la rechaza enérgicamente. Por eso yo prometo…’no aprender a vivir’”.

No dieu que no sigui una reflexió sensacional!

Aquell mateix any, en un article al Butlletí del Liceu, de títol ‘Feminismo’, escrivia:

“Yo exijo la educación de la mujer y el cumplimiento de sus derechos en nombre de la Moral, de la Caridad y de la Justicia”.

Això l’any 1913! No hi ha dubte que Maria Lois era una dona excepcional. De que era, efectivament, una dona excepcional, se n’adonà ben aviat Jordi Rubió i Balaguer, Director de l’Escola de Bibliotecàries, també una personalitat de primeríssima magnitud. Jordi Rubió i Balaguer, de la mítica i fabulosa saga dels Rubió,  tingué un paper molt important en la creació i dignificació de les Biblioteques públiques, durant la Mancomunitat i més enllà.

Maria Lois i Jordi Rubió es casaren l’any 1919 i tingueren quatre fills. Maria Lois, malauradament, moriria molt aviat, l’any 1933, a causa de les complicacions d’una infecció. Al cap de dos anys moriria la filla petita, Mariona. L’any 1937, un any després d’esclatar la guerra civil, el fill gran, Manuel s’incorporà, amb 17 anys, a l’exèrcit republicà. S’han conservat algunes de les cartes que s’escriviren llavors pare i fill en un llibre emocionant -“Cartes de guerra”–, que serveix per adonar-se i admirar la categoria humana dels Rubió.

Només dos exemples:

1.- El 14 de maig de 1938 el pare escriu al seu fill:

“Esforça’t a complir el teu deure. Ja sé que el sents estoicament”

2.- El 29 d’aquell mes, des del front de Balaguer, el fill escriu al pare:

“He vist molts lledoners. M’han dit que els pagesos els fan servir per fer forques. M’és agradable de parlar amb la gent, car parlen aquell lleidatà tan bonic i semblant al de la Mareta”.

Recomano de llegir aquest llibre, d’alta categoria espiritual.

Bé, crec haver justificat perquè es poden considerar personalitats excepcionals tant Maria Lois com Jordi Rubió. Faríem bé d’emmirallar-nos-hi.

Per això m’agrada que es faci aquesta commemoració i que sigui també un acte d’homenatge, de reconeixement a Maria Lois.

Però demano, gairebé goso exigir, si se’m permet fer-ho, que no fem aquest homenatge mirant al passat d’una forma romàntica, sinó mirant cap el futur,  amb l’exigència que tant Maria Lois com Jordi Rubió tenien com a norma de vida. Aquest homenatge ha de ser un repte que ens posem nosaltres mateixos, per honorar cada dia més, i de forma real, la cultura. Per fomentar el gust a la lectura, l’estima als llibres. Sinó ho aconseguim haurem fracassat com a país.

Hem de seguir les prioritats assenyalades per Prat de la Riba: primer l’educació, segon la cultura.  I la gratitud a Maria Lois  l’hem de convertir en un compromís personal per a promoure l’estima a les biblioteques, pels llibres i, sobretot, la seva lectura.

Josep Varela i Serra, Lleida  octubre 2018.

Segueix-nos

Estigues al dia de les nostres activitats i novetats a les xarxes.

Aquest lloc fa ús de galetes i recopila informació per oferir una millor experiència. Navegar-hi significa estar d'acord amb la normativa i la política de galetes, consulti l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies